A la Farga els del nivell A han fet un dia tranquil, assossegat i ben actiu, això sí. Han fet tallers, jocs, esports, piscina… De fet, es notava a l'ambient una certa melangia i enyor envers els "adoles". I aquests, què estarien fent per les muntanyes? Ens ho explica una mica l'Agustí Ardiaca del grup C: SENSEPRES, S.A.: Del diumenge no s'ha dit pas tot. Quan ens van deixar els petits vam anar fent camí i guanyant desnivell molt ràpidament perquè anàvem al pas del Ramon Fontova fins arribar a coma de Vaca. Aquesta coma és un pla molt gran amb prats, roques, cavalls i vaques on hi ha un refugi on tothom hi volia anar. Els del refugi, però, eren molt poc amables i no ho van permetre a la majoria de la gent del campament. Vam sopar, aquell dia, raviolis (no macarrons com deia un company), truita de patates, pa amb fuet i fruita.Quan el sol es ponia ja érem a la tenda a dormir.
El diumenge a les set ja ens despertàvem per desmuntar tendes, esmorzar i fer motxilles. A partir de les vuit vam anar fent camí (amb dues parades importants) fins al coll de Carançà on vam decidir qui feia el Pic de l'Infern i qui no.Aquests últims havien de guardar les motxilles de tothom! Només s'hi van quedar, al coll, en Francesc Parramon, l'Alba Múrcia, la Gemma Peiró i un monitor, en Bernat.Els demés vam trescar per una carena de facilitat i perill moderats durant quinze minuts que és quan vam fer el cim. A dalt del Pic de l'Infern hi vam fer les fotos i filmacions de rigor i hi vam cantar l'himne dels minairons (mal cantat, per cert!). El Marc Arnau va fer la promesa de baixar una pedra de 1200 grams fins a la Farga!Seguidament ens vam retrobar amb els que no van fer el cim, al coll, i vam començar a descendre per una tartera bastant empinada i perillosa. A les tres de la tarda ja estàvem dinant a la riba de l'estany Negre. L'arnau Panisello i l'Alejandro (un mexicà amic del monitor Max que ens acompanyava durant la travessa)s'hi van tirar. Els altres només hi vam submergir el cap. A un quart de cinc de la tarda vam reiniciar la marxa més planera però llarga cap al refugi veient paisatges molt bonics: llacs, isards, etc., i passant pel mig d'un bosc vam arribar al refugi de rasos de Carançà. Eren un quart de vuit del vespre! Allí hi vam trobar el famós lavabo ecològic que funcionava sense aigua i sense productes químics, només amb la tracció d'un pedal i una cinta transportadora. Aquesta vegada sí; al refugi francès hi vam poder comprar refrescs, patates, etc. A la posta del sol ja havíem sopat i ens n'anàvem a dormir a les tendes. Estàvem cansats perquè havia fet molt sol i molta calor.
El grup 4: XIQUILINS ens fa cinc cèntims sobre el diumenge, sobretot, a tall il·lustratiu. Així, l'Alba Vàzquez afirma: El diumenge vam anar a la piscina i el Jordi no parava de mullar-nos. L'aigua estava freda.
La Maria Vallverdú afegeix: Sempre que anem a la piscina el Jordi Baradad tira galledes d'aigua des de qualsevol lloc i a tothom. Molta gent que anava vestida va acabar més mullada que la que portava banyador. Moltes noies s'amagaven darrera del Dani Moreno i així no les mullaven. A l'hora de sopar, com que els adolescents no hi eren vam fer un sopar mut i només podíem parlar amb signes. Si algú parlava havia de posar-se dret al banc. Vam riure…!
L'Albert Batiste ens explica el joc de nit: Hi havia tres grups: roig, verd i blau. Això vol dir que les llanternes tenien aquests colors… Els verds havien d'atrapar als rojos; els rojos als blaus; i els blaus als verds. Vam guanyar els vermells.
Continua l'Helena Buscató: Al joc de nit ens ho vam passar
molt bé i el grup vermell va guanyar. Ho veieu al dibuix?